L'últim senyor de Rougecogne
|

|
Cavallers errants n’hi ha hagut un munt a la història del còmic, però només un grapat de noms han aconseguit perdurar en la memòria dels aficionats, especialment després que l’apogeu de la ciència ficció generés un nou tipus d’herois híbrids, a mig camí entre els paladins medievals i els cibernautes tronats en l’estela de Mad Max.
|
Per als lectors americans, la nòmina de cavallers inoblidables està encapçalada per El Príncipe Valiente (tal com es va conèixer en les traduccions al castellà).
Per als espanyols, el primer lloc és sense cap mena de dubte per a El Capitán Trueno. I entre els devoradors de còmics francòfons, a dalt de tot del podi hi ha Le Chevalier Ardent, que és alhora la sèrie que més popularitat ha donat a François Craenhals, autor del guió i les il·lustracions.
Le Chevalier Ardent és una magnífica saga de cavalleries protagonitzada pel jove fill d’Elenthere de Walburg.
Gràcies al coratge i la tenacitat que demostra, és admès en la cort del rei Artús, però és l’afany per reconstruir el castell dels avantpassats a Rougecogne allò que l’acabarà convertint en un dels senyors més poderosos de la regió, conegut amb el nom de Le Chevalier Ardent.
Com sol passar a tots els cavallers errants, Le Chevalier Ardent entregarà el cor a una dama: la princesa Gwendolyne. La noia li correspon, però l’amor entre tots dos no serà un camí de roses. Gwendolyne és ni més ni menys que la filla d’Artús, i el rei desaprova l’idil·li, perquè considera el cavaller com un marrec orgullós i insolent. Artús fa tot el possible per separar els joves, i encarrega al cavaller les missions més arriscades i més allunyades que se li passen pel cap. És així com, obligat pel jurament d’honor que imposa la seva condició cavalleresca, Ardent haurà de combatre a les sorres no menys ardents del desert, però també als boscos eternament enboirats d’Irlanda o a les planes inabastables de l’Àsia. No importa la distància, tanmateix. On sigui que hagi de provar el tall de la seva espasa, Ardent sempre té un pensament per a Gwendolyne abans de la batalla, alhora que manté viva l’esperança que, tard o d’hora, el rei acabarà acceptant l’amor que sent per la seva filla i accedirà al casament.
Així va transcórrer la vida d’aquest paladí errant des que va aparèixer la primera aventura, publicada per entregues el 1966 a la revista belga Tintin, i que més endavant, el 1970, l’editorial Casterman va recopilar en una sèrie d’àlbums, el primer dels quals va ser Le Prince Noir, i al qual seguirien Les lous de Rogecogne i Le secret du roi Arthus, entre d’altres títols.
|
François Craenhals (Brussel·les, Bèlgica, 1926) va iniciar la carrera com a il·lustrador dibuixant vinyetes en diferents diaris belgues. La primera historieta que va signar va aparèixer el 1950 a la revista Héroic-Albums: era una aventura protagonitzada per un personatge anomenat Karan, que va impulsar un sèrie que va durar fins al 1952. El 1950 també va entrar a formar part de la redacció de Tintin, on va publicar dues aventures de Remy et Ghislaineabans d’inventar-se, el 1955, la sèrie Pom et Teddy.
|
En la dècada dels cinquanta va col·laborar així mateix en diferents publicacions, com ara la revista quinzenal Petits Belges(que el 1960 va canviar la capçalera per Templin), a més de signar alguns treballs amb el pseudònim d’F. Hal, que va utilitzar fins a mitjan dècada dels seixanta, quan li va arribar el reconeixement unànime de la professió arran de la versió en còmic de 4 As, el 1964, i dos anys després amb l’aparició de la primera aventura de Le Chevalier Ardent. El 1982, François Craenhals va començar una col·laboració per a l’editorial Hachette com a il·lustrador de la sèrie Fantômette.
|
 |
Exposició i Obra
|
|
|
|